|
|
| mandrack |
From iorr.org
The set list
Brown Sugar
Start Me Up
You Got Me Rocking
Don't Stop
Angie
You Can't Always Get What You Want
Can't You Hear Me Knocking
Tumbling Dice
--- Introductions
Slipping Away (Keith)
Before They Make Me Run (Keith)
Sympathy For The Devil
I Just Want To Make Love To You (B-stage)
Street Fighting Man (B-stage)
Like A Rolling Stone (B-stage)
Gimme Shelter
It's Only Rock'n Roll
Honky Tonk Women
Satisfaction
Jumping Jack Flash (encore)
The Pretenders (warmup) : 8:40pm - 9:20pm
The Rolling Stones : 10:15pm - 12:20am
|
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
Stay tuned at IORR for more http://www.iorr.org/tour03/barcelona.htm |
|
|
| steel driving hammer |
Substitue Midnight Rambler for LARS???
Not The Way To Go, mama told me not the way to go... |
|
|
| steel driving hammer |
But I do understand the band is getting tired.
They still have 34 more shows to do.
There's a thing called a 2nd leg, and a 2nd wind. |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
For those who speak Spanish
El público coreó especialmente “Angie”, tema que Jagger introdujo diciendo: “Vamos a ponernos románticos”
“Hemos venido a escuchar a los Pretenders y a ver a los Stones”, bromeaba un grupo de incondicionales de Hynde
La fiesta empezó, todavía de día, con el esperado aperitivo de Pretenders, encabezados por la carismática Chryssie Hynde
“Bona nit, Barcelona; sou de puta mare”, saludó Mike Jagger en un aceptable catalán tras la segunda canción de la noche
EL GRUPO BRITÁNICO, EN BARCELONA
Apoteosis Stones en Montjuïc
Unos 60.000 fans siguieron, enfervorizados, el concierto de la mítica banda <##3>
JUSTO BARRANCO - 30/06/2003
[TEXTO] JUSTO BARRANCO
SALVADOR LLOPART
Barcelona
Es sólo rock and roll, pero los espectadores que ayer se estrujaban en el Estadi Olímpic de Montjuïc no necesitaban nada más. Eran poco más de las diez y cuarto de la noche cuando se apago la luz, sonó un guitarrazo de Keith Richards y las primeras carreras espasmódicas de Mick Jagger interpretando “Brown Sugar” fueron saludadas con un aullido del Estadi.
“Bona nit Barcelona, sou de puta mare”, dijo Jagger tras la segunda canción de la noche, “Start me up”, cuando al mismo tiempo se descubría la gran pantalla que permitía seguir el concierto. La fiesta había empezado: “Señoras y señores, los Rolling Stones”.
El rugido de unas sesenta mil gargantas coreaba todas las canciones de una banda considerada hace decenios como la mejor y desde luego, una de las más veteranas del mundo. Son más de cuarenta años en el tajo del rock, y “Licks” (lametazos) es la celebración oficiosa, en forma de gira, de esa efeméride. Gira que ayer recalaba en Barcelona como antes lo había hecho en Madrid y en Bilbao.
De hecho, la fiesta empezó, todavía de día, con el esperado aperitivo de Pretenders. “Hola Barcelona”, dijo Chryssie Hynde, la única superviviente de los Pretenders originales, al arrancar su concierto a las 20:40 horas. Y mientras el público seguía entrando –todas las entradas estaban vendidas desde hacía semanas–, Hynde, blusa roja, pantalón vaquero y guitarra en ristre atacaba viejos éxitos de su también larga carrera; una carrera que, sin embargo, comenzaba en los ochenta, cuando los Stones ya eran leyenda. “Hemos venido a escuchar a los Pretenders y a ver los Stones”, bromeaba un grupo de incondicionales de la voz arenosa de Hynde, mientras amenizaban entre ellos la espera de una hora que siguió hasta que los Stones se instalaron en el escenario: Jagger y Richards, y detrás Ron Wood y la batería de Charlie Watts.
No estaban solos: a su lado el portentoso bajo de Darryl Jones y el saxo de Bobby Keys, una poderosa sección de viento y el coro. Eran sólo los Stones y sus canciones en un inmenso escenario con una larga pasarela que se extendía de lado a lado del Estadi. De todas formas, siempre son apabullantes las cifras que rodean cualquier gira de los Stones: la música la escupían unos altavoces con una potencia –que no calidad– de 250.000 watios.
Y en el centro del Estadi, una pequeña isla escenario, colocada en medio del público donde los Stones interpretaron viejos temas como “I just want to make love to you” y otros dos tan conocidos como “Street fighting man” o “Like a rolling stone”, tocados con la intimidad de una de aquellas salas que los vieron debutar. Son un grupo de sexagenarios, sí, pero los años se difuminaban rápidamente al ritmo de esa frenética “satisfacción” que, dicen, siguen sin conseguir, interpretada en la recta final del concierto. O de la enésima vez que coreaban las aventuras de las chicas de Honky Tonk, esta vez con unos dibujos animados de lo más “anime”.
En total, interpretaron una veintena de canciones: éxitos que el Estadi coreaba al completo. Especialmente “Angie”, que Jagger introdujo en castellano: “Vamos a ponernos románticos”. En el Estadi el sonido nunca está a la altura de las circunstancias. No importaba. La mayoría sintonizaban directamente con su nostalgia para seguir sin problemas los habituales “¡Yeah, Yeah!” de Jagger, cazadora azul, camiseta azul al inicio del concierto, y luego roja y antes blanca: Jagger cambió el vestuario, pero mantuvo durante todo el evento su incansable batir de brazos y caderas.
La máquina stoniana alcanzaría su pleno rendimiento bien entrado el concierto, un “click” que no se produjo de forma simultánea para todo el mundo. Para unos fue cuando Richards desgranó “Slipping away” con una voz tan desintegrada como su propia cara. Para otros, con el guitarreo acerado de “Sympathy for the devil” y las, ahora sí, espectaculares llamaradas que acompañaron los paseos de Jagger por el escenario, como si fuera el mismo hijo del diablo. O quizá con los “¡Uhhuuh, Uhhuuuh!” repetidos de “Gimme Shelter”. Quizá el click se produjo con el ritmo sinuoso de “It's only rock and roll, but I Like It”. Pero indefectiblemente la magia llegaba; los brazos se disparaban y la mayoría se dejaba llevar por el ritmo trepidante e intentaba sus pasos “jaggerianos”.
Sus arrugadas majestades, con el público en el bolsillo desde la primera canción, nos hicieron olvidar el crimen de ser unos veteranos en esto del rock. Es sólo rock'n'roll, pero es cansado y muchos acabaron agotados cuando los Stones enfilaron el final del concierto, que duró dos horas, con las aventuras de Juan “Rayo” el saltarín (“Jumping Jack Flash”), que acabó con los preceptivos fuegos artificiales. “¿Habrá sido esta la última vez?” se preguntaban muchos mientras abandonaban el Estadi, sin ningún taxi a la vista. |
|
|
| steel driving hammer |
How bout those who speak English??? LOL!! |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
For those who speak CATALÁN!!!
El foc dels Rolling Stones deixa fos l'Estadi Olímpic
• El grup britànic va repassar les peces més clàssiques davant 60.000 persones
RAFAEL TAPOUNET
BARCELONA
Ja està. Els Rolling Stones van comparèixer ahir a la nit a l'Estadi Olímpic, van despatxar el seu infal.lible arsenal de cançons clàssiques durant dues hores i se'n van anar. Suficient per convèncer les 60.000 persones que omplien el recinte que havien assistit a un esdeveniment memorable. Potser l'últim concert de la llegendària banda a Barcelona, encara que això és una cosa que es diu cada vegada que surten de gira. ¿Qui ho sap? Potser haurem d'esperar als recitals del 50è aniversari del grup. Mick Jagger tindrà 69 anys; Charlie Watts, 72.
Després que Chrissie Hynde i els seus Pretenders entretinguessin el públic amb un estimulant xou marcat per les deficiències del so i l'enormitat de l'estadi (ells no tenien dret a megapantalles de vídeo ni a efectes especials), els Stones van sortir a l'escenari amb impuntualitat rockera. Sense dir res, i quan no s'havia extingit el frenesí de crits i aplaudiments, Keith Richards, doblat sobre si mateix, va disparar les notes que obren Brown sugar. Udols d'alegria. Mick Jagger va servir una petita mostra dels seus imitadíssims passos de ball. Rugits de sorpresa. Començava un viatge per quatre dècades de rock sense adulterar, i els espectadors de seguida s'hi van apuntar amb entusiasme. "Sou de puta mare", va deixar anar Jagger.
LLUITA D'EGOS
Start me up --corejada per tot l'estadi--, You got me rocking --que va posar en marxa les pantalles de vídeo-- i la nova Don't stop --amb els puntejos de Ron Wood projectats a gran escala gràcies a una minicàmera subjecta a la guitarra-- van ser les primeres parades d'una travessia que no sempre va ser plàcida. Els Rolling Stones no s'han caracteritzat mai per posar les coses gaire fàcils. Així que amb Angie i, sobretot, amb You can't always get what you want van començar les improvisacions i els desajustos de so que tant mosquegen el superprofessional Charlie Watts (i que provoquen intercanvis de mirades assassines).
Diuen que als concerts de mitjans dels anys 60, el malaguanyat guitarrista Brian Jones solia mostrar el seu desdeny per Satisfaction tocant la melodia de Popeye, el mariner enmig de la cançó en qüestió. Des d'aleshores, els concerts dels Rolling Stones han estat sempre un camp obert per a la desmesurada lluita d'egos que ha mantingut viu el grup durant 40 anys. Encara avui, en ocasions, Jagger i Richards estiren de les cançons en direccions diferents i el resultat és un espectacle fascinant i terrible, com una col.lisió múltiple en una autopista d'alta velocitat.
Per fortuna, hi ha els instrumentistes de suport --el teclista Chuck Leavell, el baixista Daryl Jones, la corista Lisa Fisher, el saxofonista Bobby Keys-- per tapar forats i minimitzar els danys. És clar que ahir a la nit els Stones semblava que estaven en forma. Especialment Jagger, que va fer gala d'un poder vocal poc habitual en aquesta gira. A més a més, el repertori es defensa sol: Tumbling dice, Simpathy for the devil (amb una posada en escena de foc i llums que va convertir l'Estadi en la caldera de Pere Botero), Gimme shelter, It's only rock'n'roll, Honky tonk women... Clàssics d'ahir i d'abans d'ahir.
El veteraníssim grup va donar pocs descansos --n'apuntem un: la interminable i setantera roda de solos de Can't you hear me knocking-- i la nit era calorosa, així que molts espectadors van aprofitar el moment en què Keith Richards va cantar dues de les seves cançons (Slipping away i Before they make me run) per acostar-se al bar. Tot un homenatge.
Ningú es va moure del seu lloc, en canvi, quan els músics van enfilar la passarel.la que donava accés a un petit escenari ubicat al centre de l'estadi, des d'on van despatxar mag- nífiques versions d'I just want to make love to you (Willie Dixon), Street fighting man i el Like a rolling stone dylanià mentre els fans situats més a prop de la tarima es fregaven els ulls. Tampoc es va moure ningú quan el grup es va acomiadar després d'escopir una llarguíssima versió de Satisfaction sota una pluja de confeti vermell. Però encara quedava el bis. Encara quedava Jumping Jack Flash. Encara quedaven els focs artificials. Encara quedava la rendició total del públic. Tornaran. Segur que sí.
A l'exterior, de tornada a casa, les samarretes amb la llengua agermanaven tres generacions.
Noticia publicada a la pàgina 44 de l'edició de Dilluns, 30 de juny de 2003 de El Periódico - edición impresa Per veure la pàgina completa, descarregui l'arxiu en format PDF |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
Pix with thanks to Joan Cortadellas
|
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
one more by Joan
 |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
From the cover of El Periódico Catalán
[Edited by VoodooChileInWOnderl] |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
yet another one in Catalán
L'il·lustre
i carismàtic Keith Richards, tan aclamat com el mateix Jagger, s'abraça
carinyosament a la seva guitarra
Satisfacció
Ple total a l'Estadi Lluís Companys per viure en directe la màgia dels Rolling Stones
J.M.H.R. / P.P.
BARCELONA
Els Rolling Stones van fer ahir a l'Estadi Olímpic Lluís Companys una demostració de força escènica davant 60.000 persones. Amb un repertori de peces de museu, la llegendària banda anglesa segueix demostrant que per ser els més mítics no cal ser
els millors.
Els primers acords de 'Brown Sugar' donaven el tret de sortida a una nova nit amb els llavis més ardents del 'rock'n'roll'
La segona detonació esclatava amb 'S
tart Me Up' i després arribaven les primeres paraules de Jagger en un català afrancesat
P
assaven quinze minuts de les deu de la nit i l'Estadi Olímpic era una festa. Ses majestats semblaven fer ús de la seva condició monàrquica i es feien esperar abans d'aparèixer en escena. Les 60.000 ànimes que omplien el recinte, però, no donaven mostres d'especial impaciència, ni se sentien més nervis dels que poden activar l'emoció de qui sap que aquesta pot ser l'última
ocasió de veure en directe la banda històrica per excel·lència del rock'n'roll.
D'això n'eren conscients els pares i fins i tot els avis que nodrien la riuada de persones que col·lapsaven les escales mecàniques de Montjuïc. "Fill, si no t'agrada, tornes sol cap a casa", li deia el pare a un xaval de 12 anys. El nen es mirava el pare amb cara d'engaltar-li una queixalada.
Una vegada fet el cim, la concentració familiar intergeneracional era multitudinària. La sensació de festa era absoluta i la gent s'entretenia fent l'onada. Per fi es fa la foscor i la cridòria era absoluta. Brown Sugar dóna el tret de sortida a una nova nit amb els llavis més ardents del rock. Licks World Tour, així és com s'anomena l'enèsima gira dels Stones, porta la mateixa càrrega explosiva que les precedents. La segona detonació esclata amb Start Me Up i després arriben les primeres paraules de Mick Jagger amb un català afrancesat: "Bona nit Barcelona. Sou de puta mare".
La traca inicial té un lleuger correctiu cap als mitjos temps amb una peça nova -Don't Stop- que serveix de camí per conduir fins a la balada clàssica de la banda, Angie, previ avís de Jagger: "Ara ens posem romàntics", aquest cop en castellà, però. Mentrestant l'escenari, amb sis columnes de llum fent de sostre i quatre pantalles mòbils que ocupaven els vint metres de la part superior de l'escena, ja havia aconseguit enlluernar el personal. Sota aquest desplegament de mitjans, Jagger feia gala de la seva forma física amb les clàssiques corredisses i passejant els sostenidors d'alguna de les fans, eixugant-li els pits a la corista i tan aviat tocant l'harmònica, com remenant els malucs, fent sonar les maraques o cridant: "Barcelona, ets fantàstica!".
Entrada la primera mitja hora de concert, una roda de solos que va acabar derivant en la lògica presentació dels membres de la banda. Aquest moment va servir per constatar que el carisma i l'atracció que emana la figura de Keith Richards és com a mínim tan gran com les seves limitacions com a cantant i compositor. Després vindria una entrada de percussions amb què el públic aclamava l'arribada de Simpathy for the Devil. Quan semblava que els ànims no podien pujar més, l'èxtasi va prendre possessió del lloc mentre s'obria el passadís que conduïa el nucli dels Stones al petit escenari instal·lat a la part central de l'Estadi. Tres peces de marca bluesera van culminar amb un Like a Rolling Stone mentre Richards duia una senyera valenciana a les mans.
De nou a l'escenari gran, It's Only Rock'n'roll donava fe que allò que movia els 60.000 espectadors i els responsables d'aquell enrenou era només rock'n'roll. El so d'un esquellot va identificar l'arribada de Honky Tonk Woman mentre a la macropantalla de vídeo una noia de cuir animat era absorbida per la carnosa llengua stoniana. "En voleu més?", preguntava Jagger. Llavors va arribar el Satisfaction, amb els canons disparant fums i confeti. La cloenda va ser amb el Jumpin' Jack Flash i els corresponents focs d'artifici d'un espectacle impecable que va satisfer els barcelonins.
Botons |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
 |
|
|
| crashbandicoot001 |
...from Yahoo News...
Sun Jun 29, 8:47 PM ET
Mick Jagger in Spain : Rolling Stones lead singer Mick Jagger performs in Olympic Stadium in Barcelona during the band's second Spanish concert for its 'Forty Licks Tour'. (AFP/Lluis Gene)
|
|
|
| RubyFriday |
from Andreu Dalmau
[Edited by RubyFriday] |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
This one with thanks to Alex García
 |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
Another one from La Prensa, thanks Carlos
 |
|
|
| steel driving hammer |
Great pics, they don't look tired to me. |
|
|
| moy |
here's the same photo but in better resolution
[Edited by moy] |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
some mo' from Terra.es
Check this link for two great videos from Madrid3
http://www.terra.es/ocio/articulo/html/oci19407.htm |
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
Same as above but in better resolution and size 
|
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
 |
|
|
| egon |
quote:
VoodooChileInWOnderl wrote:
one more by Joan
SHIT! she just missed me. i was just left and slightly behind the guy in the black shirt with red tongue (front left of the pic)
FANTASTIC show! keef needed to warm up it seemed, but once the got rolling they were great. fantastic vibe from the crowd as well. i must say, better than i've ever expierenced in holland.
this time i was far away from the b-stage, but as usual i find them even better there!
|
|
|
| VoodooChileInWOnderl |
LOL Egon, what a pity you didn't make it in the photo, just one comment Joan is a name for men in Catalán, like the singer Joan Manuel Serrar, is John in that language
BTW, last pix from terra.es withthanks to CarpinStones from our branch in Spanish http://rocksoff.org/foro |
|
|
| egon |
quote:
VoodooChileInWOnderl wrote:
LOL Egon, what a pity you didn't make it in the photo, just one comment Joan is a name for men in Catalán
oeps! sorry. (but i'm still NOT in the picture! ) |
|
|
| egon |
one more from barca. (don't know how long the link lasts)
[Edited by egon] |
|
|
| Highwire Rob |
oops! Don't tell me those darn Planet of the Apes Monkey Men are back again!
[Edited by Highwire Rob] |
|
|
| egon |
am i the only one that sees your comments???
[Edited by egon] |
|
CHAT
ROOM aka THE FUN HOUSE] [
RESTROOMS]